ARA QUE EL TIL•LER JUGA A SER DE CASTANYA

La Garrotxa - Tardor del s. XXI

Aquest matí ha estat diferent a tots els matins d’aquest any.  En sortir a l’hort de casa a esmorzar, m’he adonat que el til·ler ja s’està amarronint.  Juga a ser de castanya. 

I això m’ha fet il·lusió. 

“Ei”, m’ha dit, una mica sorneguer, “desperta, que el setembre ja ha arribat”. 

Ja ho sabia, ja, que havia arribat setembre.  Des que jugo a ser empresari he de tenir un calendari gegant per saber quan em toca pagar impostos!  I això, molt a pesar meu, m’obliga a estar subjugat al pas del temps.  O potser és perquè ja he entrat a la maduresa i el pas del temps comença a ser una càrrega.  Bé, tant se val, pagar impostos sí que és una càrrega!  Però prefereixo més la del temps.

El til·ler m’ha fet recordar altres setembres, altres anys, de quan era més jove i segurament el setembre no m’agradava tant: el retorn a l’escola, a l’institut, a la universitat… dies curts per estar amb els amics, nits llargues estudiant de valent… però m’ha fet tanta il·lusió com tots els setembres de la meva vida.  Ja queden a prop els dies de fred, de focs de terra, bufanda, gorro, nas vermell, peus gelats, d’estar sota la manta…

Setembres, els vespres dels quals són agradables arran de mar, una mica abrigadet, no gaire, però una mica sí, perquè sinó se’t posa la pell de gallina tot veient les postes de sol als Pirineus mentre el Golf de Roses a la platja de Sant Pere Pescador es vesteix de magrana, i el mar ja no es pot emmirallar als cels perquè la llum ja és de fil de cuca. 

Tardor! Temps de quietud, de lentitud, de sentir el pas del temps bategant damunt la pell.

Pobre platja, pobre mar... tornen a quedar sols.  I la Rosita, tot mirant-me, demanant-me per què no es pot banyar.  Però la lluna de setembre, entre la nova i la vella, és bona per caminar descalços arran de mar, una mitja horeta.  Els vells del poble diuen que així, durant l’hivern, no agafes cap refredat.  La Rosita, mentre voregem les ones que arriben mortes a la platja per tenir els peus en remull, intenta ficar-se dins del mar... Ella sempre guanya, lluitant contra les ones!

“Va, espavila, dormilega!, que arribaràs tard!” em recorda. 

Però continuo meravellat pels tons marrons que ja comença a tenir, les fulles pensides, i alguna ja ben amarronada damunt la taula fent-me companyia mentre em prenc el cafè amb el meu cigarret de “pueblo”, mentre els ceps del costat li fan ganyotes perquè estan carregats de raïm, del blanc i del negre, i que a la Rosita li tornen boja.  M’agrada la barreja de les olors de tardor, del tabac i del cafè.

I de sobte, m’ha revingut un record de quan era petit, a Olot, quan Olot encara era un poble i hi havia un carrer amb un sol semàfor: “el carrer dels semàfors” –fèiem veure que n’hi havia molts.. bé, de fet, n’hi havia quatre, el d’anada, el de tornada i els dos dels peatons-.  Un record de quan jo deuria tenir 9 o 10 anys i anava content cap als Escolapis, als “àpits”, que dèiem nosaltres.  En aquells dies de tardor, al “parque vell” d’Olot, l’actual Plaça Clarà, els escombriaires, que encara anaven amb graneres i forquilles per amuntagar les fulles per encendre’n focs ajudats amb troncs que havien caigut o podat i aprofitaven per fer-se les torrades amb alls i se les menjaven allà mateix abans d’anar a les tasques per començar a fer el via crucis de Ratafia o d’anís del Mono i para de comptar. No n’hi havia, de bars, a Olot, quan jo era petit.

“No treballes avui?  Ei, que avui és dimecres!”.  Sí, sí que treballo, però estic acabant de fer el cafè i apurant el meu cigarret liat amb tabac “pueblo”.

Enyoro les tardors de fa anys, quan em podia permetre el luxe de veure passar el temps en mirar-me al mirall i adonar-me que m’havia sortit una cana, o que la barba se m’estava quedant completament blanca, o que m’havien sortit les primeres arrugues a les cues dels ulls.  Ara ja no sé ni quantes canes tinc, ni quantes arrugues.  De fet,  ni tinc temps d’afaitar-me la barba que ja tinc ben blanca!

Envejo el til·ler del meu hort.  Ell no té pressa, tot i les arrugues del seu tronc, tot i fer-se marron.  Ell viu sentint passar el temps i sempre està alegre.  Quan està despert, a les primaveres i estius, quan el sacseges, et perfuma, i la seva olor arriba fins a dins de casa.  Quan està adormit, a les tardors i hiverns, quan el sacseges, no diu res.  Hi és.

Però un dia, tornaré a ser com el meu til·ler.  Només sentir passar el temps a través del meu cos i de la meva pell, amb tots els cinc sentits, i reviure paisatges dramàtics de tardor que anuncia el temps de calma i recolliment, a qualsevol part del món.

Ja està arribant la tardor.  Quina il·lusió!

“Fins ara”, em diu el til·ler... Vol dir que demà el matí, tornarem a esmorzar junts.