UN BRI DE FELICITAT

Els dissabtes, per ser dissabtes, ja porten felicitat.  No hi ha despertador, tota la casa està fosca i silenciosa, no calen les presses dels dies de cada dia, el cafè i el cigarret s'allarguen a dos cafès i dos cigarrets, la dutxa es converteix en bany... Però és una felicitat d'aquelles enclaustrades, tipificades, que entren dins del fer-sempre-el-mateix.  És un dia de guardar els rituals.

No hi ha res, aparentment, d'extraordinari, deixant el fet que és dissabte.

Però per a la Rosita, que encara no sap comptar les hores ni els dies de la manera que ho fem nosaltres, sí.  I és que és l'únic dia de la setmana que de bon matí ja va amb mi.  Intueix que alguna cosa extraordinària passa.  Jugo amb ella al llit a "buscar puces", fem el ronso, sortim al jardí a esmorzar i sempre li cau un tros de formatge...

Ella, la Rosita, encara no sap que li arriba un moment molt especial.  És la sorpresa que li faig cada dissabte.  Amb cara de pena, veu com agafo les claus i me les poso a la butxaca.  Veu com em poso la motxilla a l'esquena i em calço les sabates per sortir.  No ho té clar, què farà ella.  Amb cara de pena, veu que ja sóc a la porta i que encara no li he dit res.  Ai làs!

I el bri de felicitat és quan, des de la porta de casa, abans de baixar les escales, li pregunto: "que véns, tu?".  És el seu moment de màxima felicitat, gemegant, rondinant, movent la cua, agafa embranzida des del menjador i, patinant pel passadís ve corrents cap a la porta i salta damunt meu.  Impacient, em dóna voltes i té ganes de sortir.  Tanco la porta i, tremolant de nervis, s'espera fins que no he baixat tots els escalons i sóc a la porta del carrer.  Gemega!  Crida fluixet:  "vinc o no?".

"Va!  Baixa!", li crido jo des del carrer.

I baixant les escales de tres en tres, la tinc al costat meu, gairebé en posició militar, per començar un dia ple de sorpreses, de jocs, de corredisses, de perseguir pilotes, de caçar frisbees, i de ser molt premiada amb el menjar que la gent li donarà.

El seu bri de felicitat, la impaciència a la porta de casa, és el que fa diferent un dissabte de la resta de la setmana.  I tots els dissabtes, així, són diferents, perquè el seu bri de felicitat sempre té una intensitat diferent!