jueves, 30 de septiembre de 2010

PROCÉS CREATIU

Sovint em passa que, en respondre "melmelades" a la pregunta força perniciosa  "de què fas?", la gent es posa a riure.  Bé, a mi també me'n fa, de riure.  Suposo que socialment queda millor ser "algú" en el sentit de professions més comunes.  Ja se sap que encara ara, a finals de la primera dècada del segle XXI, ser diferent és ser massa atrevit i outsider tirant a edgy, com dieuen els habitants de Seattle.  És evident que no tothom sobreviu la vida fent melmelades, i és evident que fa riure.  Si més no, gràcia.  Ja us dic, a mi també se m'escapa un somriure sorneguer quan contesto, i així convido tothom que no reprimeixi cap sentiment.

Ahir em va arribar la notícia que he de preparar 4 melmelades especials per a 4 persones especials que a finals de novembre se'ls nomenarà a través d'un premi, també especial, a nivell nacional (Catalunya).  I clar, això, quan ho diuen a un melmelader ja no fa tant de riure.  Per dir-ho d'una manera, no fa la gràcia aquella que et torceix una mica els llavis.  Fa la gràcia, però, del que se sent agraciat.

Qualsevol procés a la cuina comporta uns moments creatius.  Uns moments, hores, passejos al bosc, nits revisant llibres, literatura, llibres sobre la història de les professions, recollir informació ben fonamentada a través de la xarxa, xarles amb les persones que m'han fet l'encàrrec i molta meditació amb la finalitat d'obtenir un producte que quadri amb el tarannà de cadascun dels premiats.  És evident que això és la base informativa, la que em dibuixa la  història vital del premiat,  tot allò que ja són els vestigis arqueològics que configuren la seva personalitat i el seu tarannà, i que m'ajuda a entendre la situació actual que l'ha portat a rebre un homenatge.

Aquestes bases: la seva pròpia història, la seva pròpia filosofia, el seu tarannà, la professió que fa, com fa aquesta feina, com ho veuen els altres... ho he de traduir als aliments que hauré de transformar.

Com que els premis es donen a la trajectòria professional -curta, perquè són tots joves-, he de buscar els ingredients addients per a cada trajectòria -tots quatre artistes, això és fàcil-.  A més, hi ha dos homes i dues dones.  Donat que  una part de rerefons cultural meu té els fonaments en els aprenentatges a l'Orient llunyà, busco ingredients que energèticament siguin masculins i femenins amb la finalitat de despertar emocions, records, moments, sensacions.  Fins aquí tot és fàcil.  Ho tinc a mà.  Ja fa vuit anys que em moc entre fogons i gairebé podríem dir que es fa d'esma.

Un cop escollits els quatre ingredients, sempre n'hi ha d'haver un que sobresurti.  A partir del dominant, he de buscar la proporció dels tres restants.  A quin d'ells vull donar més protagonisme?  Algú dels premiats se sentirà ofès perquè l'he infravalorat respecte els seus companys de premi?  Bé, la història no va per aquí, ja que el dominant, a més, els representa a tots quatre per igual.

El fet de buscar un equilibri és el que complica més. Aquest és el moment que diferencia una melmelada d'una altra.  Aquest és que moment en què he de buscar la quietud i la tranquil·litat interior per resumir-ho tot a una sola essència.  Fins avui, i ara mateix és el que estic fent, la música m'ajuda a trobar les notes d'equilibri que puc tenir a dins del pot.  És com quan el perfumista elabora el seu chef-d'oeuvre.  Cada perfum ens evoca uns moments determinats de l'any, de les estacions, dels mesos, de les vides de cadascú.  Paral·lelament, cada gust té la seva nota, i s'enjugassa amb la llengua i el paladar.  I com una música ben acordada a l'oïda, la melmelada ha de desprendre l'armonia visual, olfactiva i degustativa.  Per això, em concentro amb la música que ja sé que sonarà aquell dia, soul i jazz de la mà d'un saxo.  Li he de donar, al conjunt dels quatre ingredients, un ritme primer lent, un ritme soul, que embolcalli tota la boca, que ens recordi qui hem sigut, que poguem admirar les ruïnes del nostre passat. Adonar-nos de l'arqueologia ens fa savis.  Llavors, com una nit de focs d'artifici, amb el ritme frenètic i sensual de jazz, cada nota ha d'explotar a la boca i evocar el moment d'ara. És el moment més emotiu, el que ens ha de despertar noves sensacions.  És el moment ple de felicitat perquè algú ha cregut que et mereixes un premi, perquè en el teu tarannà i la teva història, algú ha cregut que ets el millor. I al final, ha de ser una altra vegada un ritme de soul, lent, apaciguat, moix.  Un ritme que ens digui que el moment ha estat un dels més dolços de la nostra vida.

El moment daurat de recollir un premi dura uns segons, els mateixos que duren les espurnes de gust que deixa anar la melmelada dins la nostra boca tot jugant amb el paladar com quan nosaltres som capaços de tocar el cel de felicitat.  I ara, a les portes de l'octubre del 2010, a les tardes, les fulles dels arbres ja xiuxiuegen tot dient-nos adéu, mentre de matinada veiem les llàgrimes que han deixat les estrelles damunt de l'herba.  Aquests dos moments daurats de la natura, són el moment daurat de recollir un premi.  I tot això ha de quedar plasmat dins d'un pot de melmelada.

Així, cada vegada que un dels premiats obri el pot de 500 grams de melmelada que portarà el seu nom, recordarà l'instant màgic en què, per uns segons, ha estat considerat el millor de Catalunya.  Serà com la llàgrima que una estrella ha deixat, durant la matinada, damunt l'herba.

Suposo que algun dia, encara que a mi se m'escapi la rialleta sorneguera després de la pregunta perniciosa que sol fer la gent al cap de cinc minuts de parlar, la reacció de la gent sigui "i de què va, la feina?".

martes, 28 de septiembre de 2010

Ara mateix, ja fa dos anys

Avui mateix, ara mateix, fa dos anys que la Rosita i qui escriu ens vam trobar per primer cop, en un aparcament a la població de Figueres.  I amb dos anys ens han passat moltes coses bones.

La millor, però, i que ja fa molts mesos que dura, és la que veig cada nit, al sofà.  Mentre jo llegeixo, ets ajaguda, al costat meu, espitranxada, dormint un son profund que l'únic que transmets és pau i tranquil·litat.  Respiració lenta, profunda i silenciosa.  Fins i tot, algunes vegades t'he d'acaronar per saber que encara hi ets.  I fins i tot, l'aproximació de la meva mà cap al teu cos i la meva caranxona et deixen impassible submergida en el teu son.

Estàs tranquil·la, penso.  Que bé!

Si fossis humana diríem que dorms amb la consciència tranquil·la.  Com que ets gossa, sempre l'hi has tingut, de tranquil·la, la consciència.  Com que ets gossa, dic que dorms en pau, perquè ja fa molt de temps que ja no recordes els maltractaments, les pors, les angoixes ni la tristor.

Has fet amigues, has après a jugar amb pilotes, has après a fer agility, has après a aguantar-te damunt una taula de windsurf i fer veure que ets la millor surfera de Sant Pere Pescador, has après a jugar a frisbee com una gran campiona, has viatjat, anat en bicicleta, hem acampat junts, has conegut un racó de món...

Has jugat amb la neu i t'has empipat molt perquè no podies caçar les bolbes, i de la rabieta que agafaves, perseguies la neu com si d'un conill es tractés.

Però també has plorat, has tingut por, has tremolat i t'has posat en un racó morta de por, massa sovint has tingut la cua entre cames, els nervis no t'han deixat menjar i no has pogut engolir...  
Però tot plegat, ja fa dos anys.

El millor de tot, Rosita, és com ens ha canviat la vida!

Ara mateix fa dos anys, érem al veterinari per decidir el teu futur psicològic i de salut.  Ara mateix  fa dos anys, tots dos som sabedors dels camins dòcils i dificultosos per on hem passat.

Per molts anys, Rosita.  I gràcies!

miércoles, 15 de septiembre de 2010

ARA QUE EL TIL•LER JUGA A SER DE CASTANYA

La Garrotxa - Tardor del s. XXI

Aquest matí ha estat diferent a tots els matins d’aquest any.  En sortir a l’hort de casa a esmorzar, m’he adonat que el til·ler ja s’està amarronint.  Juga a ser de castanya. 

I això m’ha fet il·lusió. 

“Ei”, m’ha dit, una mica sorneguer, “desperta, que el setembre ja ha arribat”. 

Ja ho sabia, ja, que havia arribat setembre.  Des que jugo a ser empresari he de tenir un calendari gegant per saber quan em toca pagar impostos!  I això, molt a pesar meu, m’obliga a estar subjugat al pas del temps.  O potser és perquè ja he entrat a la maduresa i el pas del temps comença a ser una càrrega.  Bé, tant se val, pagar impostos sí que és una càrrega!  Però prefereixo més la del temps.

El til·ler m’ha fet recordar altres setembres, altres anys, de quan era més jove i segurament el setembre no m’agradava tant: el retorn a l’escola, a l’institut, a la universitat… dies curts per estar amb els amics, nits llargues estudiant de valent… però m’ha fet tanta il·lusió com tots els setembres de la meva vida.  Ja queden a prop els dies de fred, de focs de terra, bufanda, gorro, nas vermell, peus gelats, d’estar sota la manta…
Setembres, els vespres dels quals són agradables arran de mar, una mica abrigadet, no gaire, però una mica sí, perquè sinó se’t posa la pell de gallina tot veient les postes de sol als Pirineus mentre el Golf de Roses a la platja de Sant Pere Pescador es vesteix de magrana, i el mar ja no es pot emmirallar als cels perquè la llum ja és de fil de cuca. 

Tardor! Temps de quietud, de lentitud, de sentir el pas del temps bategant damunt la pell.

Pobre platja, pobre mar... tornen a quedar sols.  I la Rosita, tot mirant-me, demanant-me per què no es pot banyar.  Però la lluna de setembre, entre la nova i la vella, és bona per caminar descalços arran de mar, una mitja horeta.  Els vells del poble diuen que així, durant l’hivern, no agafes cap refredat.  La Rosita, mentre voregem les ones que arriben mortes a la platja per tenir els peus en remull, intenta ficar-se dins del mar... Ella sempre guanya, lluitant contra les ones!

“Va, espavila, dormilega!, que arribaràs tard!” em recorda. 

Però continuo meravellat pels tons marrons que ja comença a tenir, les fulles pensides, i alguna ja ben amarronada damunt la taula fent-me companyia mentre em prenc el cafè amb el meu cigarret de “pueblo”, mentre els ceps del costat li fan ganyotes perquè estan carregats de raïm, del blanc i del negre, i que a la Rosita li tornen boja.  M’agrada la barreja de les olors de tardor, del tabac i del cafè.

I de sobte, m’ha revingut un record de quan era petit, a Olot, quan Olot encara era un poble i hi havia un carrer amb un sol semàfor: “el carrer dels semàfors” –fèiem veure que n’hi havia molts.. bé, de fet, n’hi havia quatre, el d’anada, el de tornada i els dos dels peatons-.  Un record de quan jo deuria tenir 9 o 10 anys i anava content cap als Escolapis, als “àpits”, que dèiem nosaltres.  En aquells dies de tardor, al “parque vell” d’Olot, l’actual Plaça Clarà, els escombriaires, que encara anaven amb graneres i forquilles per amuntagar les fulles per encendre’n focs ajudats amb troncs que havien caigut o podat i aprofitaven per fer-se les torrades amb alls i se les menjaven allà mateix abans d’anar a les tasques per començar a fer el via crucis de Ratafia o d’anís del Mono i para de comptar. No n’hi havia, de bars, a Olot, quan jo era petit.

“No treballes avui?  Ei, que avui és dimecres!”.  Sí, sí que treballo, però estic acabant de fer el cafè i apurant el meu cigarret liat amb tabac “pueblo”.

Enyoro les tardors de fa anys, quan em podia permetre el luxe de veure passar el temps en mirar-me al mirall i adonar-me que m’havia sortit una cana, o que la barba se m’estava quedant completament blanca, o que m’havien sortit les primeres arrugues a les cues dels ulls.  Ara ja no sé ni quantes canes tinc, ni quantes arrugues.  De fet,  ni tinc temps d’afaitar-me la barba que ja tinc ben blanca!

Envejo el til·ler del meu hort.  Ell no té pressa, tot i les arrugues del seu tronc, tot i fer-se marron.  Ell viu sentint passar el temps i sempre està alegre.  Quan està despert, a les primaveres i estius, quan el sacseges, et perfuma, i la seva olor arriba fins a dins de casa.  Quan està adormit, a les tardors i hiverns, quan el sacseges, no diu res.  Hi és.

Però un dia, tornaré a ser com el meu til·ler.  Només sentir passar el temps a través del meu cos i de la meva pell, amb tots els cinc sentits, i reviure paisatges dramàtics de tardor que anuncia el temps de calma i recolliment, a qualsevol part del món.

Ja està arribant la tardor.  Quina il·lusió!

“Fins ara”, em diu el til·ler... Vol dir que demà el matí, tornarem a esmorzar junts.