jueves, 30 de septiembre de 2010

PROCÉS CREATIU

Sovint em passa que, en respondre "melmelades" a la pregunta força perniciosa  "de què fas?", la gent es posa a riure.  Bé, a mi també me'n fa, de riure.  Suposo que socialment queda millor ser "algú" en el sentit de professions més comunes.  Ja se sap que encara ara, a finals de la primera dècada del segle XXI, ser diferent és ser massa atrevit i outsider tirant a edgy, com dieuen els habitants de Seattle.  És evident que no tothom sobreviu la vida fent melmelades, i és evident que fa riure.  Si més no, gràcia.  Ja us dic, a mi també se m'escapa un somriure sorneguer quan contesto, i així convido tothom que no reprimeixi cap sentiment.

Ahir em va arribar la notícia que he de preparar 4 melmelades especials per a 4 persones especials que a finals de novembre se'ls nomenarà a través d'un premi, també especial, a nivell nacional (Catalunya).  I clar, això, quan ho diuen a un melmelader ja no fa tant de riure.  Per dir-ho d'una manera, no fa la gràcia aquella que et torceix una mica els llavis.  Fa la gràcia, però, del que se sent agraciat.

Qualsevol procés a la cuina comporta uns moments creatius.  Uns moments, hores, passejos al bosc, nits revisant llibres, literatura, llibres sobre la història de les professions, recollir informació ben fonamentada a través de la xarxa, xarles amb les persones que m'han fet l'encàrrec i molta meditació amb la finalitat d'obtenir un producte que quadri amb el tarannà de cadascun dels premiats.  És evident que això és la base informativa, la que em dibuixa la  història vital del premiat,  tot allò que ja són els vestigis arqueològics que configuren la seva personalitat i el seu tarannà, i que m'ajuda a entendre la situació actual que l'ha portat a rebre un homenatge.

Aquestes bases: la seva pròpia història, la seva pròpia filosofia, el seu tarannà, la professió que fa, com fa aquesta feina, com ho veuen els altres... ho he de traduir als aliments que hauré de transformar.

Com que els premis es donen a la trajectòria professional -curta, perquè són tots joves-, he de buscar els ingredients addients per a cada trajectòria -tots quatre artistes, això és fàcil-.  A més, hi ha dos homes i dues dones.  Donat que  una part de rerefons cultural meu té els fonaments en els aprenentatges a l'Orient llunyà, busco ingredients que energèticament siguin masculins i femenins amb la finalitat de despertar emocions, records, moments, sensacions.  Fins aquí tot és fàcil.  Ho tinc a mà.  Ja fa vuit anys que em moc entre fogons i gairebé podríem dir que es fa d'esma.

Un cop escollits els quatre ingredients, sempre n'hi ha d'haver un que sobresurti.  A partir del dominant, he de buscar la proporció dels tres restants.  A quin d'ells vull donar més protagonisme?  Algú dels premiats se sentirà ofès perquè l'he infravalorat respecte els seus companys de premi?  Bé, la història no va per aquí, ja que el dominant, a més, els representa a tots quatre per igual.

El fet de buscar un equilibri és el que complica més. Aquest és el moment que diferencia una melmelada d'una altra.  Aquest és que moment en què he de buscar la quietud i la tranquil·litat interior per resumir-ho tot a una sola essència.  Fins avui, i ara mateix és el que estic fent, la música m'ajuda a trobar les notes d'equilibri que puc tenir a dins del pot.  És com quan el perfumista elabora el seu chef-d'oeuvre.  Cada perfum ens evoca uns moments determinats de l'any, de les estacions, dels mesos, de les vides de cadascú.  Paral·lelament, cada gust té la seva nota, i s'enjugassa amb la llengua i el paladar.  I com una música ben acordada a l'oïda, la melmelada ha de desprendre l'armonia visual, olfactiva i degustativa.  Per això, em concentro amb la música que ja sé que sonarà aquell dia, soul i jazz de la mà d'un saxo.  Li he de donar, al conjunt dels quatre ingredients, un ritme primer lent, un ritme soul, que embolcalli tota la boca, que ens recordi qui hem sigut, que poguem admirar les ruïnes del nostre passat. Adonar-nos de l'arqueologia ens fa savis.  Llavors, com una nit de focs d'artifici, amb el ritme frenètic i sensual de jazz, cada nota ha d'explotar a la boca i evocar el moment d'ara. És el moment més emotiu, el que ens ha de despertar noves sensacions.  És el moment ple de felicitat perquè algú ha cregut que et mereixes un premi, perquè en el teu tarannà i la teva història, algú ha cregut que ets el millor. I al final, ha de ser una altra vegada un ritme de soul, lent, apaciguat, moix.  Un ritme que ens digui que el moment ha estat un dels més dolços de la nostra vida.

El moment daurat de recollir un premi dura uns segons, els mateixos que duren les espurnes de gust que deixa anar la melmelada dins la nostra boca tot jugant amb el paladar com quan nosaltres som capaços de tocar el cel de felicitat.  I ara, a les portes de l'octubre del 2010, a les tardes, les fulles dels arbres ja xiuxiuegen tot dient-nos adéu, mentre de matinada veiem les llàgrimes que han deixat les estrelles damunt de l'herba.  Aquests dos moments daurats de la natura, són el moment daurat de recollir un premi.  I tot això ha de quedar plasmat dins d'un pot de melmelada.

Així, cada vegada que un dels premiats obri el pot de 500 grams de melmelada que portarà el seu nom, recordarà l'instant màgic en què, per uns segons, ha estat considerat el millor de Catalunya.  Serà com la llàgrima que una estrella ha deixat, durant la matinada, damunt l'herba.

Suposo que algun dia, encara que a mi se m'escapi la rialleta sorneguera després de la pregunta perniciosa que sol fer la gent al cap de cinc minuts de parlar, la reacció de la gent sigui "i de què va, la feina?".

No hay comentarios:

Publicar un comentario